Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa nova de César Mallorquí i, per algun motiu (suposo que, en el fons, tal com ell mateix ha dit alguna vegada en el seu bloc, purs prejudicis) no acabava de decidir-me amb les seves novel juvenils.

El joc de Caín ha estat l'oportunitat que esperava i confesso que, quan vaig saber de la seva publicació, estava buscant el moment adequat per posar-me amb ella i clavar la dent com es mereixia.

I el moment ha estat aquesta passada Setmana Santa, durant la meva, diguem-li així, "retir càntabre". Allà, entre una mica de turisme (no molt, que el temps no acompanyava), converses interminables, unes quantes partides de jocs de taula i de cartes (inclòs el descobriment d'un nou joc, el addictiu "Nomeacuerdo"), una mica de moviment davant de la Wii i un petit rol en viu, vaig trobar el temps per devorar la novel un matí en el lapse que va mediar entre l'esmorzar i el migdia.

He dit "devorar" perquè, un cop començada la lectura, va ser gairebé impossible abandonar-la. Escrita amb desimboltura i eficàcia, amb uns personatges ben delineats i interessants, una trama que avança d'una manera tan inevitable com atraient i un misteri eficaçment embolicat i convincentment revelat, El joc de Caín mostra un César Mallorquí en plena maduresa com a narrador. I és una esplèndida maduresa.

És, en certa manera, una novel la negra de factura clàssica, amb el seu característic narrador (narradora en aquest cas) en primera persona, la seva dissecció afilada de certes parts de la societat en què vivim i, com no podia ser menys, la sensació de fracàs i frustració amb què el detectiu es queda després de la resolució del cas. César actualitza aquests elements, clàssics del gènere, com ja he dit, i els integra en un Madrid contemporani i perfectament reconeixible (i creïble) pel qual va movent els seus personatges amb eficàcia.

Literatura de gènere, sense cap dubte, amb vocació de ser-ho i sense avergonyir-se gens ni mica per això. I literatura de gènere de primera qualitat, això per descomptat. Confesso que estic impacient per llegir la següent novel d'aquesta sèrie. Perquè hi haurà més novel amb aquests personatges, d'això estic segur (el propi Cèsar ho ha confirmat al seu bloc), com també estic segur que em captivaran des de les primeres pàgines, com ha fet aquesta.

Si hagués de posar un però a la novel.la (i ja és posar-se pejigueras) seria la breu introducció de tres pàgines que, la veritat, resulta redundant i no aporta res al coneixement de personatges o ambients. La novel no necessita aquesta introducció i crec que funcionaria millor amb una immersió directa en la història (tot el que s'explica aquí ens serà mostrat de forma gradual al llarg del llibre). Un "però" molt menor, en tot cas, i que no entela aquesta estupenda novel.la.

Vull més, per si no havia quedat clar.

© 2008, Rodolfo Martínez
El progrés es deu a homes vagues a la recerca de maneres més fàcils de fer les coses.
Robert A. Heinlein

  • Share / Bookmark
Entrades similars: